Els arbres

Els arbres són els éssers vius que arriben a l’edat més avançada. Poden ser arbres, arbustos i plantes enfiladisses.

L’auró

L’auró viu dispers entre faigs i roures. La seua fusta és dura, esguitada de taques; té les fulles senzilles, lobulades i anguloses. No se’n veuen molts per aquesta zona, llevat de prop dels marges de la Rambla Celumbres, entre les roques. Quan arriba la tardor, el seu color daurat, en diferents tonalitats d’ocre, el fa inconfusible.

Ací s’aprecien, en poc espai, els arbres més comuns de la zona: savines nanes, al costat el ginebre, carrasques i, al fons, els pins.

Pi roig

Pels dos marges de la Rambla Celumbres, i a poca distància els uns dels altres, es veuen pinasses i pins rojos. Aquests últims estan a la falda de la Roca Parda i la Roca Roja. Es pot caminar molt bé pel bosc, sense arbustos, amb els pins alineats i drets; a la tardor s’hi poden trobar fongs i bolets. La seua escorça és grisenca i, a la part superior, de color marró ataronjat.

Pinassa

La pinassa té l’escorça blanquinosa, la fusta més densa i resistent, i més quantitat de resina. L’exemplar de la foto té cinc troncs units a la base —mirant fotografies he trobat tres generacions de la meua família posant al costat d’aquest arbre, i des de la infantesa sempre m’ha semblat que està igual—. Per la mateixa rambla hi ha exemplars de dos o tres troncs, també units a la base; possiblement el biòtop de la zona en siga el motiu.

Alzina i carrasca

És un arbre corpulent, de creixement lent. Les seues fulles són perennes, espinoses, encara que també poden ser dentades o de marge llis. Les flors són de dos tipus, masculines i femenines, i totes dues estan en el mateix arbre: les masculines produeixen el pol·len i les femenines, una vegada pol·linitzades, es transformen en la bellota. La fusta de l’alzina és dura i nuosa, difícil de treballar; antigament s’utilitzava per a obtindre carbó. La carrasca té les fulles ovades, més amples que l’alzina, i les bellotes generalment dolces.

La bellota és el fruit de l’alzina, la carrasca i el roure. Està protegida per una caputxa o cúpula llenyosa. Esclafant el fruit s’obté una farina amb què alguns pobles s’alimentaven.

Roure

Les seues fulles caduques són menudes i coriàcies, cobertes de pèls estrellats densos per la part inferior i amb dents menudes, regulars i agudes al marge. Es caracteritza per les flors masculines en aments llargs i pènduls, i per les flors femenines solitàries. El seu fruit és una bellota semblant a la de l’alzina, però amb el peduncle que la uneix a la branca molt més llarg.

El roure té mecanismes de defensa contra els paràsits. Les gales o cecidis són creixements del teixit de tipus tumoral que produeix la planta davant d’un paràsit, i així l’aïlla de la resta de la planta. Les gales, a més, subministren aliment i refugi als paràsits, generalment larves d’insectes, als quals permeten viure durant els períodes de caiguda de les fulles, a la tardor i a l’hivern.

Reboll

És un arbust, encara que en condicions òptimes pot arribar a prou altura. La seua escorça és molt rugosa i de color bru. Creixen molt junts, i formen un embolic vegetal a vegades difícil de travessar. És semiperennifoli, amb fulles marcescents: les antigues es mantenen a les branques fins que apareixen les noves a la primavera. Les fulles tenen forma el·líptica, amb la vora dentada, i són sempre brillants per l’anvers i grisenques pel revers. Les bellotes maduren al setembre i es disposen en grups.

Avellaner

És un arbust en què les flors naixen abans que les fulles. En el mateix arbre, separades, hi ha les flors masculines i les femenines. La seua fulla és caduca, alterna, simple, no lobulada i dentada. El seu fruit forma part dels «quatre mendicants», juntament amb les figues, les ametles i les panses; s’anomenen així perquè els quatre ordes mendicants —franciscans, agustins, dominics i carmelites— només acceptaven en ofrena aquests fruits.

El fruit és un tipus d’ametla que es consumeix fresca o torrada, i s’empra per a l’elaboració de pastes i torrons.

Om

És un arbre de fulla caduca, amb fulles relativament menudes i fortes, de color verd fosc. Les flors són rogenques i estan reunides en grups menuts. Els fruits estan constituïts per una llavor envoltada d’una ala prima i membranosa de color verd clar. L’om depén del vent per a la pol·linització i per a la dispersió dels fruits. Creix als marges de les rambles i els rius, on normalment fa brisa, i les seues fulles es mouen amb un murmuri inconfusible.

Servera

La servera té fulles dentades, d’elegant contorn, i viu sobretot a les rouredes de la muntanya mitjana. És un arbre molt comú als masos. Els seus fruits, les serves, són arredonits, farinosos i molt aspres, però comestibles si es deixen sobremadurar estesos sobre canyissos. És un fruit astringent.